Made in Granada II | Napoelón Solo

Continuant amb les bandes granadines, avui, Napoleón Solo. Una proposta que no té massa a veure amb Los Planetas però que és igual d'interessant. Un pop lleuger però ben el·laborat, amb temes plens de matisos com el seu primer single Lolaila Carmona, una petita perla.

De moment, el grup sorgit el 2007 només té un àlbum, Napoleón Solo en la ópera, però han debutat amb bon peu i el segon no trigarà en arribar. De fet, ja es poden escoltar un parell de temes.

Made in Granada

Avui he piulat que Granada tenia alguna cosa. Que paria grans bandes. Hi he posat un link amb el videoclip del primer single del nou disc de Grupo de Expertos Solynieve (projecte alternatiu de J). Per justificar-me, els pròxims dires anirè posant clips d'aquestes formacions.

El primer, i perquè són els més grans (sentit metafòric a part), de los Planetas. Un video del seu últim disc: Una Ópera Egipcia. Si heu vist Badlands apreciareu que se li fa un petit homenatge al film de Terrence Malick.

Els discursos barats tenen molta sortida

Foto: Patricia Mateos (ACN)

El míting, per etiquetar-ho d’alguna manera, que ha fet avui Josep Anglada i sobretot la imatge dels seus seguidors de Plataforma per Catalunya, m’ha recordat que havia de parlar d’aquesta formació en un moment o altre. Ho faré ara.

No descobreixo res si dic que les coses van mal dades. Cada cop tenim menys poder adquisitiu i qualitat de vida, la classe política es mostra inoperant i focalitza els seus esforços en discussions estèrils que interessen ben bé ningú i, sobretot, no hi ha feina. O feina digna. Vaja, el context ideal perquè la gent compri discursos baratets com el de Plataforma per Catalunya.

Solia pensar que el creixement d’aquest partit era degut a un sol problema: l’educació. Tenia la impressió que el nivell educatiu és cada cop més baix i vendre la moto cada dia més fàcil. Però l’Erasmus m’ha fet canvia de parer. A Finlàndia, on hi ha el millor sistema educatiu del món, existeix una formació similar –True Finns o Finesos Autèntics- que és la tercera força al parlament amb el 19 per cent dels vots. Això em va obrir els ulls: tot i que nivell cultural hi té a veure, i molt, no es tracta només de formació. La cosa va de falta d’oportunitats.

El còctel de tenir ben poques idees al cap i encara menys sortides laborals dignes explica en bona part l’èxit de PxC. Més enllà dels incondicionals de l’extrema dreta que hi veuen un partit que representa les seves idees, Plataforma s’ha alimentat de gent ofegada i cansada que compra –i a gust- el discurs fàcil: la culpa és dels que han vingut, que ho estan acaparant tot.

S’estan equivocant d’enemic. L’enemic juga una altra lliga. Els ofega a ells, ens ofega a nosaltres i ofega als que han vingut, que, no ho oblidem, formen part del nosaltres.

"Governa Godman Sachs"

Torno al bloc amb la intervenció més que comentada del suposat inversor Alessio Rastani -heu de fer click al botó CC per activar els sutbítols-. De fet, ja hi ha dubtes de si és de debó un especulador o bé un figurant que senzillament buscava cridar l'atenció i denunciar les pràctiques que fan aquests tipus de personatges. En tot cas, impacta per la sinceritat, fet que s'agraeix més enllà dels debats de si és un actor o no.

Pot semblar prepotent i insensible. I ho és. També és exagerat i un pèl apocalíptic. En tot cas, paga la pena escoltar tot el que diu. Fa afirmacions ben certes i n'hi ha una que és una veritat com un temple: "Els governs no dirigeixen el món, el governa Godman Sachs". Caldria afegir-hi un grapat d'entitats financeres i transnacionals més i el resum de com està el pati estaria fet. I ben fet.

L'article d'Amanda Mars a El País explica força bé el rebombori causat per Rastani.

Matís. Ja feia mig any que no publicava res al bloc. Sorprèn de debó com com passa el temps: llavors era a Finlàndia gaudint de l'Erasmus i ara torno a ser a Tarragona, disfrutant en aquest cas de la feina. Una reflexió fàcil i bàsica però ben certa i sense ironies. És normal que amb el canvi de vida reconverteixi una miqueta el bloc i és el que faré. Faré d'aquest espai el meu calaix de sastre. Hi comentaré tot allò que em cridi una mica l'atenció i, segurament, no aprofundiré gaire en els temes. Senzillament hi llençaré idees i ho faré a un ritme indeterminat. Això sí, espero no trigar sis mesos en fer la pròxima actualització.

Ara sí, primavera

El Sol comença a sortir, ja fa uns dies que no baixem de zero graus, la neu es fon, les voreres han recuperat el color gris, els camions ja comencen a treure la grava que van posar-hi fa cinc mesos per evitar que els ciutadans de Tampere s’alimentessin a base de menjar terra, es pot anar amb bici sense prendre riscos i l’abric de neu imprescindible a l’hivern comença a fer nosa: és primavera a Finlàndia.  

Fa ben poc, uns quinze dies enrere, vaig escriure perquè estava una mica fart: no hi havia manera d’espolsar-se de sobre un hivern massa llarg. Avui, doncs, toca felicitar-se breument perquè Finlàndia ja s’ha unit a la resta d’Europa i comença a brindar-nos temperatures agradables. Aquesta tarda, ni més ni menys que set graus.

Ara només cal esperar que el temps, tan capritxós aquí a dalt, no es retracti i jo no m’hagi de menjar aquestes paraules. Bona primavera a tothom.

Nokia, un orgull ferit

Sí, potser he trigat un pèl massa, però ara és el millor moment per parlar-ne. Cal dedicar un post a un dels grans orgulls dels finesos: Nokia. I és que l’empresa que va començar tractant polpa de fusta i que porta com a nom una ciutat que tinc al costat de Tampere, és segurament l’únic referent que molta gent al món té de Finlàndia.

Aquest gegant de les comunicacions, que en les seves millors èpoques va arribar a representar més del 13 per cent del PIB del país, és un bon exemple del model empresarial finès, on la tecnologia i la innovació tenen un pes molt important: el 3 per cent del PIB va destinat a investigació idesenvolupament (un percentatge que dobla al d’Espanya).

En els darrers dos anys, però, les coses estan anant maldades: Nokia continua sent un gegant però és alhora una empresa que està en decadència. “Sempre he tingut un Nokia fins que va sortir l’Iphone”, m’ha dit un dels companys d’erasmus, l’Aleix, quan li he comentat que escriuria sobre mòbils. M’ha fet un resum perfecte de la situació, perquè si no és l’aparellet d’Apple, la gent se n’està comprant d'altres de marques asiàtiques amb prestacions similars (els famosos smartphones).

Immersa en aquesta situació, en què tot i ser el màxim venedor mundial de mòbils l’empresa ha perdut una quota de mercat molt important (un 7 per cent l'últim any), Nokia ha pres un parell de decisions del tot impopulars a Finlàndia: nombrar el canadenc Stephen Ellop com a director executiu –un càrrec reservat al finesos fins la seva arribada l’any passat- i anunciar que s’alia amb Microsoft i que molts dels seus mòbils calçaran Windows 7 Mobile.  

Aquesta decisió, a més, deixa en un segon pla el desenvolupament de nous sistemes operatius i suposarà l’acomiadament d’un bon nombre de treballadors de la companyia, sobretot els que estan centrats en la investigació de software (uns 16.000 a nivell mundial, segons Bloomberg).

El fet és que l’orgull dels finesos està ferit: un nord-americà ha aterrat a Nokia, ha pactat amb l’empresa en la qual treballava fa uns mesos (Microsoft) i ja ha anunciat que pretén canviar el model productiu per competir amb l’Àsia. Això, doncs, suposa el que ja han viscut un grapat de treballadors d'empreses europees descentralitzades: acomiadaments massius i retallades en els drets laborals. 

Queda clar, doncs, que en un món neoliberal que viu temps de crisi, models com el finès, famós per un Estat que procura el benestar de tots els seus ciutadans, no encaixen massa amb la recuperació.

Amb tot, em quedo amb un dels pòsters que els diaris sensacionalistes finesos (l’Ilta-Sanomat i l’ltalehti) utilitzen per promocionar-se el dia en què es va anunciar el pacte entre Nokia i Microsoft. No l’he pogut trobar i és una llàstima, però recordo perfectament com un grapat de mòbils Nokia apareixien formant el símbol de la creu, al més pur estil “descansi en pau”.  No hi ha dubte que és una metàfora sensacionalista, però tot i això no deixa de reflexar més o menys com els finesos estan vivint el canvi en una empresa que senten molt seva.

Sigueu benvolguts

  

 

S’acaba el març. Un mes marcat per un viatge inoblidable a la Lapònia finesa, una escapadeta ben profitosa a Lituània i, perquè no dir-ho, pel nou disc de Manel. Volia esperar uns dies abans de parlar-ne amb una mica de criteri, perquè un disc necessita una degustació calmada i reiterada. Amb els dos requisits complerts, he de dir que em sembla un molt bon treball. Potser no està a l’alçada del primer, que va tenir a favor el factor sorpresa, però tot i això han fet una feina remarcable.

No faré de crític musical, perquè em falta molt bagatge, però les dues pors que tenia s’han dissipat. Temia que 10 milles per veure una bona armadura patís del síndrome repetitiu que tenen molts altres grups. No ha estat així. Molt bé. També em feia por que passés tot el contrari i renunciessin al seu estil fresc i original i es decantessin per un pop més en la línia del famós “rock català” (etiqueta un pèl enganyosa). Tampoc no han fallat, així que tots ben contents.

Més enllà de tot això, però, vull remarcar una cosa que té ben poc a veure amb la música i una miqueta més amb els mitjans i els gustos que tenim. Per les xarxes socials, sobretot el Twitter, he constatat una miqueta de cansament per la reiterada presència dels Manel en l’agenda dels mitjans de comunicació.

No és pot negar que és cert i que els barcelonins han acaparat un espai important. En realitat, però, aquesta no deixa de ser una cobertura merescuda –el tòpic aquell de “ningú no els ha regalat res”- i que retrata més o menys les inquietuds musicals dels catalans. Ha quedat ben palès amb el fet que siguin el grup que més ha venut aquesta setmana a tot l’Estat espanyol.

El fet és que això és per a mi motiu d’alegria. Vivim en un país on a la cúspide de l’star system –Barça a part- hi ha Manel. Prefereixo tenir una premsa que s’arriba a fer repetitiva a còpia de publicar informacions d’aquest quartet que una altra on excomponents d’Operación Triunfo i grups prefabricats acaparen titulars. I d’acord, admeto que hi ha un grapat de mitjans que es mouen entre aquests dos mars, però el sol fet que existeixin són una bona mostra que aquí hi ha alguna cosa diferent que -almenys a mi- m’agrada i em fa sentir orgullós de viure on visc.