Darrers escrits

dilluns, 29 de setembre de 2014

Contracròniques de l'est (part I)

M'agrada fer maquinacions i cada cop que entro en un país nou, m'imagino com seria la meva vida allà. Veient el dia a dia de la gent, puc fer-me una idea superficial de com s'ha de viure al lloc en qüestió. Aquesta darrera setmana he estat a Moldàvia, acompanyant la selecció catalana amateur, que hi jugava un torneig organitzat per la UEFA. Han estat pocs dies en un dels països més desconeguts d'Europa –i el més pobre– però he tingut temps suficient per sorprendre'm amb unes quantes coses. Per no dir moltes.

Només aterrar a l'aeroport de Chisinau, que és la capital del país, ja vaig topar-me amb una cosa que feia preveure que Moldàvia és ben diferent als països europeus de l'oest. El primer que vaig veure a través de la finestreta de l'atrotinat Boeing de Tarom, la Iberia romanesa, va ser un operari de l'aeroport en bicicleta. Poca broma. Aquí és on la meva curiositat desperta. Quin tipus de vida ha de portar algú que un diumenge a les dotze de la matinada es dedica a anar amunt i avall amb una bici antiga i atrotinada, entre els avions, sense llum, sense casc i sense armilla reflectora? Quin tipus de país ha de ser Moldàvia per tenir un reglament que ho permeti? Quin tipus d’horari seguirà l’operari en qüestió? En quin tipus d'edifici gris i vetust, d'aquells projectats en un pla quinquennal de l'URSS, habitarà? Se’m van plantejar molts dubtes i només una certesa: si torno a Chisinau, l’espero i li ho pregunto.

La carta de presentació del país era difícil de superar. Però només va ser qüestió d'una estoneta. Un cop aterrats, vam agafar l'autobús que ens havia de portar a la ciutat. El xòfer va posar-lo en marxa, el va fer avançar trenta metres i va frenar. Els minuts corrien. "Què coi passa, ara?", ens preguntàvem. Hi havia cansament i ganes d'agafar el llit. Només va fer falta baixar del bus per veure el que succeïa. Els cotxes aparcats als laterals del camí –dir carretera a aquella via atempta contra la dignitat de les carreteres– impedien que l'autocar de la selecció avancés. Poca broma. Al final, i veient que el temps passava i els propietaris dels vehicles no apareixien, els jugadors de Catalunya van fer pinya i van haver d'anar apartant cotxes amb les seves pròpies mans. Tots els dubtes que hi poguessin haver van quedar esvaïts: Moldàvia és un país peculiar.

Els jugadors celebren que, per fi, l'autocar podrà continuar avançant



Un cop la normalitat en el trànsit es va restablir, el xòfer, en Sergei, ens va portar al centre de Chisinau. Era dos quarts d'una de la nit d'un diumenge i els carrers estaven buits. Almenys, això semblava, ja que l'entrada a la ciutat amb prou feines estava il·luminada. Potser era millor així, perquè el panorama hagués estat més aviat depressiu: edificis construïts seguint les directrius del partit en ple apogeu comunista que continuen habitats. Estan vells i destarotats. Exhaustos però de peu. Vaja, com moltes coses al país. Fins que no vam arribar al destí, l'únic que cridava l'atenció eren els neons dels nombrosos locals de joc que hi ha repartits pels carrers i d'alguna casa de barrets. La primera impressió, doncs, no va ser massa positiva. En què es basa l'economia d'un lloc ple de minicasinos? Per sort, res no és blanc ni tampoc negre. Amb una setmana és impossible conèixer un lloc, però acabes veient que, tot i les primeres impressions, Moldàvia és alguna cosa més que joc, senyoretes i edificis comunistes.

dimarts, 5 d’abril de 2011

Ara sí, primavera

El Sol comença a sortir, ja fa uns dies que no baixem de zero graus, la neu es fon, les voreres han recuperat el color gris, els camions ja comencen a treure la grava que van posar-hi fa cinc mesos per evitar que els ciutadans de Tampere s’alimentessin a base de menjar terra, es pot anar amb bici sense prendre riscos i l’abric de neu imprescindible a l’hivern comença a fer nosa: és primavera a Finlàndia.  

Fa ben poc, uns quinze dies enrere, vaig escriure perquè estava una mica fart: no hi havia manera d’espolsar-se de sobre un hivern massa llarg. Avui, doncs, toca felicitar-se breument perquè Finlàndia ja s’ha unit a la resta d’Europa i comença a brindar-nos temperatures agradables. Aquesta tarda, ni més ni menys que set graus.

Ara només cal esperar que el temps, tan capritxós aquí a dalt, no es retracti i jo no m’hagi de menjar aquestes paraules. Bona primavera a tothom.

dijous, 31 de març de 2011

Nokia, un orgull ferit



Sí, potser he trigat un pèl massa, però ara és el millor moment per parlar-ne. Cal dedicar un post a un dels grans orgulls dels finesos: Nokia. I és que l’empresa que va començar tractant polpa de fusta i que porta com a nom una ciutat que tinc al costat de Tampere, és segurament l’únic referent que molta gent al món té de Finlàndia.

Aquest gegant de les comunicacions, que en les seves millors èpoques va arribar a representar més del 13 per cent del PIB del país, és un bon exemple del model empresarial finès, on la tecnologia i la innovació tenen un pes molt important: el 3 per cent del PIB va destinat a investigació idesenvolupament (un percentatge que dobla al d’Espanya).

En els darrers dos anys, però, les coses estan anant maldades: Nokia continua sent un gegant però és alhora una empresa que està en decadència. “Sempre he tingut un Nokia fins que va sortir l’Iphone”, m’ha dit un dels companys d’erasmus, l’Aleix, quan li he comentat que escriuria sobre mòbils. M’ha fet un resum perfecte de la situació, perquè si no és l’aparellet d’Apple, la gent se n’està comprant d'altres de marques asiàtiques amb prestacions similars (els famosos smartphones).

Immersa en aquesta situació, en què tot i ser el màxim venedor mundial de mòbils l’empresa ha perdut una quota de mercat molt important (un 7 per cent l'últim any), Nokia ha pres un parell de decisions del tot impopulars a Finlàndia: nombrar el canadenc Stephen Ellop com a director executiu –un càrrec reservat al finesos fins la seva arribada l’any passat- i anunciar que s’alia amb Microsoft i que molts dels seus mòbils calçaran Windows 7 Mobile.  

Aquesta decisió, a més, deixa en un segon pla el desenvolupament de nous sistemes operatius i suposarà l’acomiadament d’un bon nombre de treballadors de la companyia, sobretot els que estan centrats en la investigació de software (uns 16.000 a nivell mundial, segons Bloomberg).

El fet és que l’orgull dels finesos està ferit: un nord-americà ha aterrat a Nokia, ha pactat amb l’empresa en la qual treballava fa uns mesos (Microsoft) i ja ha anunciat que pretén canviar el model productiu per competir amb l’Àsia. Això, doncs, suposa el que ja han viscut un grapat de treballadors d'empreses europees descentralitzades: acomiadaments massius i retallades en els drets laborals. 

Queda clar, doncs, que en un món neoliberal que viu temps de crisi, models com el finès, famós per un Estat que procura el benestar de tots els seus ciutadans, no encaixen massa amb la recuperació.

Amb tot, em quedo amb un dels pòsters que els diaris sensacionalistes finesos (l’Ilta-Sanomat i l’ltalehti) utilitzen per promocionar-se el dia en què es va anunciar el pacte entre Nokia i Microsoft. No l’he pogut trobar i és una llàstima, però recordo perfectament com un grapat de mòbils Nokia apareixien formant el símbol de la creu, al més pur estil “descansi en pau”.  No hi ha dubte que és una metàfora sensacionalista, però tot i això no deixa de reflexar més o menys com els finesos estan vivint el canvi en una empresa que senten molt seva.

diumenge, 27 de març de 2011

Sigueu benvolguts

   
 
S’acaba el març. Un mes marcat per un viatge inoblidable a la Lapònia finesa, una escapadeta ben profitosa a Lituània i, perquè no dir-ho, pel nou disc de Manel. Volia esperar uns dies abans de parlar-ne amb una mica de criteri, perquè un disc necessita una degustació calmada i reiterada. Amb els dos requisits complerts, he de dir que em sembla un molt bon treball. Potser no està a l’alçada del primer, que va tenir a favor el factor sorpresa, però tot i això han fet una feina remarcable.

No faré de crític musical, perquè em falta molt bagatge, però les dues pors que tenia s’han dissipat. Temia que 10 milles per veure una bona armadura patís del síndrome repetitiu que tenen molts altres grups. No ha estat així. Molt bé. També em feia por que passés tot el contrari i renunciessin al seu estil fresc i original i es decantessin per un pop més en la línia del famós “rock català” (etiqueta un pèl enganyosa). Tampoc no han fallat, així que tots ben contents.

Més enllà de tot això, però, vull remarcar una cosa que té ben poc a veure amb la música i una miqueta més amb els mitjans i els gustos que tenim. Per les xarxes socials, sobretot el Twitter, he constatat una miqueta de cansament per la reiterada presència dels Manel en l’agenda dels mitjans de comunicació.

No és pot negar que és cert i que els barcelonins han acaparat un espai important. En realitat, però, aquesta no deixa de ser una cobertura merescuda –el tòpic aquell de “ningú no els ha regalat res”- i que retrata més o menys les inquietuds musicals dels catalans. Ha quedat ben palès amb el fet que siguin el grup que més ha venut aquesta setmana a tot l’Estat espanyol.

El fet és que això és per a mi motiu d’alegria. Vivim en un país on a la cúspide de l’star system –Barça a part- hi ha Manel. Prefereixo tenir una premsa que s’arriba a fer repetitiva a còpia de publicar informacions d’aquest quartet que una altra on excomponents d’Operación Triunfo i grups prefabricats acaparen titulars. I d’acord, admeto que hi ha un grapat de mitjans que es mouen entre aquests dos mars, però el sol fet que existeixin són una bona mostra que aquí hi ha alguna cosa diferent que -almenys a mi- m’agrada i em fa sentir orgullós de viure on visc.

dissabte, 19 de març de 2011

Un tema recurrent

L'entrada de la Universitat de Tampere un 19 de març

“Potser al vostre país parlar del temps és la manera de trencar el gel quan estàs amb algú i no saps de que parlar”. Cent per cent cert.  A Catalunya, parlar de si fa fred o calor és una manera estúpida de dir alguna cosa. És el comodí que utilitzem (com a mínim jo i quatre tímids més als quals ens costa iniciar una conversa) quan ens trobem un veí a l’ascensor.  Aquí, però, –va continuar un taxista xerraire- parlem del temps constantment. És normal i no ho fem per evitar silencis incòmodes. És un tema important.” I és que la meteorologia té un fort impacte en la vida dels finesos. Aquí, mirar previsions i debatre del clima és cultural.

El taxista en qüestió tenia tota la raó del món. Des que sóc a Finlàndia mirar el temps que fa o que ha de fer és una activitat habitual. Estant a casa mai m’havia preocupat de les previsions meteorològiques. M’era igual i fins i tot m’avorria. Potser perquè llevat d’algun dia en què cau un xàfec, més o menys la temperatura és suau i no hi canvis exagerats. Aquí, en canvi, la cosa és diferent. D’un dia a l’altre pot haver-hi una variació de quinze graus perfectament. Un dia estàs a -2 i l’endemà a -20.

Tot i que el temps s’està estabilitzant darrerament i gairebé cada dia rondem els zero graus, no és estrany que passin coses com les d’avui, en què et treus les lleganyes mirant per la finestra i et trobes tres pams de neu. “Collons! Tots contents perquè la neu s’esvaïa, i sant tornem-hi”, és el primer que he pensat.

Els estrangers (ingenus de nosaltres) crèiem que la transició a la primavera s’havia iniciat i era irreversible. Estàvem més equivocats que els defensors de l'energia nuclear. Hi ha més hores de Sol, els núvols han deixat d’assetjar el cel i no fot el fred que ens condemnava a sortir amb cinquanta quilos de roba. Però la neu, la maleïda neu, aquella que ens va il·lusionar quan va arribar i que ens ha donat bons moments, es perpetua en el paisatge de Tampere i comença a cansar.

Amb tot, el procés torna a començar. Les maleïdes plaques de gel tornaran els pròxims dies, quan s’hagin fos veurem un altre cop la grava que ens “protegeix” de perilloses relliscades (per cert, ja n’he patit una de dolorosa) i amb una mica de sort la neu marxarà. El problema és que és impossible preveure quants cops és repetirà el procés. Potser és la última gran nevada o potser en cauen unes quantes més. Ves a saber. 

L’única certesa és que som a meitat de març, així que només queda esperar. Tant de bo tinguem una mica de sort, la neu marxi definitivament, el temps s’estabilitzi de veritat i puguem, definitivament, deixar de mirar les previsions.

dimarts, 8 de març de 2011

La màgia del nord

 

Ja fa més d’un any vaig haver d’emplenar un formulari de l’Erasmus per escollir destinacions. Ho tenia molt clar: Finlàndia (per si de cas, vaig posar Dinamarca en segona opció). La raó era clara: millorar el meu anglès. Més enllà d’aquest motiu racional, però, n’hi havia un altre: conèixer un país amb una fisonomia completament diferent a la de Catalunya. “Tinc dos objectius: aprendre anglès i veure alguna aurora boreal”, aquest és el resum que he fet des que he arribat aquí a la gent que m’ha preguntat que m’ha portat a Tampere. 

La primera raó, a poc a poc a poc i en menor mesura de la que m’agradaria, l’estic acomplint. La segona, després de viatjar a la Lapònia, també. L’escapada a l’autèntic nord d’Europa ha estat, simplement, impressionant. He visitat una terra màgica. Les condicions de vida dels que  l’habiten (dues persones per quilòmetre quadrat) són més aviat dures, però aquest bocí de terra que comparteixen Noruega, Finlàndia i Rússia té una espècie de magnetisme. Potser per això els lapons insisteixen i encara n’hi ha un grapat que es resigna a una vida més còmoda a les ciutats del sud. 

Hiverns de nit eterna en què els -15 ºC són un luxe, estius en què el Sol no dorm mai, llacs congelats que es converteixen en petits mars quan arriba la calor, boscos amb pins que acaben sent boles de neu gegants, cels nocturns de colors... Un racó d’Europa excepcional per un viatge inoblidable. 

Anar-hi, com vam fer nosaltres, a principis de març és potser la millor opció. Comença a haver-hi força hores de llum, amb una mica de sort no fot el fred siberià dels mesos anteriors, els núvols comencen a desaparèixer i veure aurores boreals resulta força més fàcil. De fet, amb més o menys intensitat, cada dia en vam veure un grapat. Tot un luxe.

Fa un any anar a Cuba amb tota la colla “d’estudiants” i amics de la Rovira i Virgili es va convertir en el viatge de la meva vida. Després de tot el que explico entendreu que aquesta visita a l’illa de Fidel passi a ser un dels viatges de la meva vida, perquè la Lapònia, amb coses completament diferents, competeix en la mateixa lliga (una espècie de Champions).

Me n’adono que no he explicat gaire res del que hi hem fet, així que en el pròxim post tocarà relatar les experiències viscudes a la terra del Pare Noel. Per cert, visitar la casa d’aquest home és el més similar que hi ha a passar el dia a Port Aventura.

diumenge, 27 de febrer de 2011

Alcohol, monopoli i luxe


És un tòpic: a Finlàndia hi ha força gent que beu més del compte. Tot i que jo hi afegiria algun matís, perquè arreu d’Europa hi ha força alcohòlics, aquesta afirmació no deixa de ser una realitat al país del heavy metal. Això sí, tot i que beure a Finlàndia té les mateixes conseqüències físiques que fer-ho a casa nostra, hi ha una diferència gran per no dir bèstia: el preu.

En arribar a aquest país impacta veure com les begudes de més de cinc graus (tot el que no és cervesa o sidra) només es poden comprar a l’Alko, el monopoli estatal en la distribució d’alcohol. Així, a diferència del que és comú a països com el nostre, és impossible adquirir vi, cava o qualsevol beguda de més graduació a cap supermercat. Cal anar a aquesta cadena de botigues especialitzades que el govern utilitza com a plataforma per controlar de primera mà el consum, el preu i la recaptació d’impostos sobre l’alcohol. El sistema, de fet, és molt similar al d’altres països germans com Suècia o Noruega.

A Finlàndia, doncs, és impossible comprar qualsevol ampolla de 0,7 centilitres de beguda destil·lada a menys de 10 euros. Una xifra que augmenta a 20 si no es vol alcohol barat i de mala qualitat. El fet que el país nòrdic sigui dels més cars de la Unió Europea i que la càrrega fiscal de cada ampolla oscil·li entre el 50 i el 60 per cent del seu preu n’és la raó.

A Espanya, per comparar i tenint en compte les dades de l’Agència Tributària, els impostos sobre l’alcohol oscil·len el 20 per cent: res a veure. Tot i que aquests preus perjudiquin l’economia dels estudiants Erasmus com jo, aquesta és una altra de les diferències que he pogut trobar entre un estat seriós com el finès i un que ens ha educat amb la LOGSE.  

Amb aquest panorama els finesos fan un parell de coses que es van alternant. Gratar-se de valent la butxaca i pagar, per exemple, gairebé 6 euros per una ampolla de vi d’una qualitat inferior al Don Simón o marxar a Tallin, la capital d’Estònia, i carregar les maletetes de begudes que tenen un preu similar al d’Espanya. De fet, les agències de viatge no n’estan al marge i n’hi ha que s’han especialitzat en aquest tipus de viatges. Ofereixen bitllets econòmics de Ferry per anar a  Tallin des de Hèlsinki –dues hores- en què l’únic interès per al turista és comprar litres i litres d’alcohol i algun cartró de tabac.
P.D.: En unes horetes marxaré una setmana a la Lapònia, un dels viatges que tenia més ganes de fer. Ben aviat penjaré un grapat de fotos (creuo els dits per retratar alguna Aurora Boral) i explicaré com ha anat l’escapada.