Darrers escrits

dilluns, 29 de setembre de 2014

Contracròniques de l'est (part I)

M'agrada fer maquinacions i cada cop que entro en un país nou, m'imagino com seria la meva vida allà. Veient el dia a dia de la gent, puc fer-me una idea superficial de com s'ha de viure al lloc en qüestió. Aquesta darrera setmana he estat a Moldàvia, acompanyant la selecció catalana amateur, que hi jugava un torneig organitzat per la UEFA. Han estat pocs dies en un dels països més desconeguts d'Europa –i el més pobre– però he tingut temps suficient per sorprendre'm amb unes quantes coses. Per no dir moltes.

Només aterrar a l'aeroport de Chisinau, que és la capital del país, ja vaig topar-me amb una cosa que feia preveure que Moldàvia és ben diferent als països europeus de l'oest. El primer que vaig veure a través de la finestreta de l'atrotinat Boeing de Tarom, la Iberia romanesa, va ser un operari de l'aeroport en bicicleta. Poca broma. Aquí és on la meva curiositat desperta. Quin tipus de vida ha de portar algú que un diumenge a les dotze de la matinada es dedica a anar amunt i avall amb una bici antiga i atrotinada, entre els avions, sense llum, sense casc i sense armilla reflectora? Quin tipus de país ha de ser Moldàvia per tenir un reglament que ho permeti? Quin tipus d’horari seguirà l’operari en qüestió? En quin tipus d'edifici gris i vetust, d'aquells projectats en un pla quinquennal de l'URSS, habitarà? Se’m van plantejar molts dubtes i només una certesa: si torno a Chisinau, l’espero i li ho pregunto.

La carta de presentació del país era difícil de superar. Però només va ser qüestió d'una estoneta. Un cop aterrats, vam agafar l'autobús que ens havia de portar a la ciutat. El xòfer va posar-lo en marxa, el va fer avançar trenta metres i va frenar. Els minuts corrien. "Què coi passa, ara?", ens preguntàvem. Hi havia cansament i ganes d'agafar el llit. Només va fer falta baixar del bus per veure el que succeïa. Els cotxes aparcats als laterals del camí –dir carretera a aquella via atempta contra la dignitat de les carreteres– impedien que l'autocar de la selecció avancés. Poca broma. Al final, i veient que el temps passava i els propietaris dels vehicles no apareixien, els jugadors de Catalunya van fer pinya i van haver d'anar apartant cotxes amb les seves pròpies mans. Tots els dubtes que hi poguessin haver van quedar esvaïts: Moldàvia és un país peculiar.

Els jugadors celebren que, per fi, l'autocar podrà continuar avançant



Un cop la normalitat en el trànsit es va restablir, el xòfer, en Sergei, ens va portar al centre de Chisinau. Era dos quarts d'una de la nit d'un diumenge i els carrers estaven buits. Almenys, això semblava, ja que l'entrada a la ciutat amb prou feines estava il·luminada. Potser era millor així, perquè el panorama hagués estat més aviat depressiu: edificis construïts seguint les directrius del partit en ple apogeu comunista que continuen habitats. Estan vells i destarotats. Exhaustos però de peu. Vaja, com moltes coses al país. Fins que no vam arribar al destí, l'únic que cridava l'atenció eren els neons dels nombrosos locals de joc que hi ha repartits pels carrers i d'alguna casa de barrets. La primera impressió, doncs, no va ser massa positiva. En què es basa l'economia d'un lloc ple de minicasinos? Per sort, res no és blanc ni tampoc negre. Amb una setmana és impossible conèixer un lloc, però acabes veient que, tot i les primeres impressions, Moldàvia és alguna cosa més que joc, senyoretes i edificis comunistes.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada