Ni Messis ni Cristianos


Ni Messis, ni CRs, ni Rooneys, ni “un equip de futbol va ser el centre del món”. Aquí això de córrer darrere d’una pilota és un esport que agrada, però que no s’apropa ni de lluny a la dimensió de gairebé religió que té el futbol a l’altra punta d’Europa. El que més s’aproxima a un dogma, en canvi, és l’hoquei gel. Els finesos perden el cap per aquest esport que a Catalunya ens pot semblar una mica exòtic, tot i que l’hoquei és també disciplina nacional. Val a dir, però, que el que es practica sobre gel té ben poc a veure amb el que es disputa damunt el parquet. Suposo que el fet que no hi hagi cap pista de gel que caigui prop de casa deu influir-hi un pèl. A Finlàndia, en canvi, no és difícil trobar un pedaç de gel amb un parell de porteries. 

Al principi no entenia el seguiment massiu que tenia l'hoquei gel. Vaig anar a veure un partit de la Lliga Nacional el passat mes de gener per provar i gairebé m’adormo: “Que coi té aquest esport, en què és gairebé impossible seguir la pilota (o pastilla), que enganxa als rossos?”. Aquella mateixa setmana, però, un veí ben amable ens va regalar uns estics i vam provar-ho. 

El primer dia fèiem riure, el segon també, el tercer tres quarts del mateix i, per ser sincer, continuem lluny del nivell finès. Això sí, excepte en Pepe -un aragonès que es mou amb la naturalitat de la canalla finesa- almenys ens mantenim plantats, patinem dignament i ens les apanyem amb les passades. El fet és que ens hi hem enganxat força, hi anem un parell de cops per setmana i comencem a comprendre el perquè d’aquesta devoció. En realitat, esperem que el fred no s'acabi aviat per continuar gaudint dels vespres “hoqueístics”.

En resum, tot i que veure’l em continua semblant una activitat tirant a avorrida, suposo que quan portes uns quants anys jugant-hi i coneixes les regles –fet important- la cosa canvia i presenciar un partit d'hoquei és similar al que per nosaltres seria anar al Camp Nou. Per cert, el que vaig anar a veure era el derbi de Tampere (Tappara-Ilves) i el comportament del públic: exemplar. No hi fa falta gairebé policia, perquè els ultres i ninots que tenim a casa nostra són una raça inexistent. El més similar a un radical va ser un jove amb més alcohol que glòbuls vermells a la sang, que va passar-se el tercer període escridassant de forma graciosa els jugadors rivals.

Comentaris

Entrades populars