Els beneficis del fred

 

“Com m’agrada Finlàndia, sort que no vaig escollir una altra destinació.” Mai m’hagués imaginat que aquestes paraules sortirien de la boca de l’Antonio, un company andalús de mena i inconformista de naixement. De fet, més que inconformista té una petita addicció: queixar-se. Els últims dies, però, ha deixat de criticar un país que havia estat objecte d’innumerables insults. I ho ha fet per una raó ben senzilla però que comparteixo: amb els boscos ben nevats i els llacs i les places completament congelades, el fred i la neu deixen d’invitar a quedar-se tancadet a l’habitació i ofereixen alternatives força interessants.
Segurament si algun finès llegeix això se’n riurà, però us puc ben assegurar que els Erasmus acostumats a veure la neu més aviat poc gaudim com a criatures baixant les costes dels boscos amb trineu o patinant. En realitat, intentant-ho, perquè si comparo el meu estil sobre el gel amb el d’un crio de tres anys surto perdent. I per més de 5-0.
Com queda ben clar si es miren els termòmetres, els hiverns finesos són més aviat durs. Uns tres o quatre mesos sota zero. Pel que he vist, les primeres setmanes de fred són incòmodes, perquè es combinen dies de neu, de pluja, de -1 i de -15. Quan la neu es perpètua i el fred s’estabilitza, però, sorgeix la possibilitat de sortir de casa per fer alguna cosa i aquí, més enllà de córrer –hi veig força més gent que a Tarragona-, hi ha la possibilitat de jugar a hoquei gel –esport rei- i patinar sense la necessitat de cap coberta que mantingui el fred.
Els finesos, que són gent normalment intel·ligent, no desaprofiten gens aquest context, entre d’altres coses perquè saben que el gener i el febrer poden ser extremadament durs. Així, és ben fàcil trobar-se amb una plaça plena de rossos jugant a hoquei. És també rutinari veure pares que ensenyen als seus crios els principals moviments d’aquest esport. En realitat, aquests xavalets de cinc, sis o set anys deixen els forasters com jo bocabadats. Tinc la sensació que els ensenyen a patinar abans que a caminar. Amb tot, sembla que la gent que s’havia reclòs tot el novembre a casa comença a sortir i a gaudir una miqueta d’aquest paisatge tan comú per ells, però tan diferent i encantador per nosaltres. Fins i tot per l’Antonio. 

Comentaris

  1. Ai Rubèn... i aquí ens queixem del fred que fa!! Suposo que és allò que diuen en castellà que "al mal tiempo buena cara", no? Au pos, a passar-s'ho bé, que després potser ho trobaràs a faltar i tot! :)

    ResponSuprimeix
  2. I tant! És fumut sortir de casa, però això s'ha d'aprofitar que a les Terres de l'Ebre fer-ho és poc més que impossible. Una abraçada :)

    ResponSuprimeix

Publica un comentari

Publicacions populars