Sigueu benvolguts

  

 

S’acaba el març. Un mes marcat per un viatge inoblidable a la Lapònia finesa, una escapadeta ben profitosa a Lituània i, perquè no dir-ho, pel nou disc de Manel. Volia esperar uns dies abans de parlar-ne amb una mica de criteri, perquè un disc necessita una degustació calmada i reiterada. Amb els dos requisits complerts, he de dir que em sembla un molt bon treball. Potser no està a l’alçada del primer, que va tenir a favor el factor sorpresa, però tot i això han fet una feina remarcable.

No faré de crític musical, perquè em falta molt bagatge, però les dues pors que tenia s’han dissipat. Temia que 10 milles per veure una bona armadura patís del síndrome repetitiu que tenen molts altres grups. No ha estat així. Molt bé. També em feia por que passés tot el contrari i renunciessin al seu estil fresc i original i es decantessin per un pop més en la línia del famós “rock català” (etiqueta un pèl enganyosa). Tampoc no han fallat, així que tots ben contents.

Més enllà de tot això, però, vull remarcar una cosa que té ben poc a veure amb la música i una miqueta més amb els mitjans i els gustos que tenim. Per les xarxes socials, sobretot el Twitter, he constatat una miqueta de cansament per la reiterada presència dels Manel en l’agenda dels mitjans de comunicació.

No és pot negar que és cert i que els barcelonins han acaparat un espai important. En realitat, però, aquesta no deixa de ser una cobertura merescuda –el tòpic aquell de “ningú no els ha regalat res”- i que retrata més o menys les inquietuds musicals dels catalans. Ha quedat ben palès amb el fet que siguin el grup que més ha venut aquesta setmana a tot l’Estat espanyol.

El fet és que això és per a mi motiu d’alegria. Vivim en un país on a la cúspide de l’star system –Barça a part- hi ha Manel. Prefereixo tenir una premsa que s’arriba a fer repetitiva a còpia de publicar informacions d’aquest quartet que una altra on excomponents d’Operación Triunfo i grups prefabricats acaparen titulars. I d’acord, admeto que hi ha un grapat de mitjans que es mouen entre aquests dos mars, però el sol fet que existeixin són una bona mostra que aquí hi ha alguna cosa diferent que -almenys a mi- m’agrada i em fa sentir orgullós de viure on visc.