Un tema recurrent

L'entrada de la Universitat de Tampere un 19 de març

“Potser al vostre país parlar del temps és la manera de trencar el gel quan estàs amb algú i no saps de que parlar”. Cent per cent cert.  A Catalunya, parlar de si fa fred o calor és una manera estúpida de dir alguna cosa. És el comodí que utilitzem (com a mínim jo i quatre tímids més als quals ens costa iniciar una conversa) quan ens trobem un veí a l’ascensor.  Aquí, però, –va continuar un taxista xerraire- parlem del temps constantment. És normal i no ho fem per evitar silencis incòmodes. És un tema important.” I és que la meteorologia té un fort impacte en la vida dels finesos. Aquí, mirar previsions i debatre del clima és cultural.

El taxista en qüestió tenia tota la raó del món. Des que sóc a Finlàndia mirar el temps que fa o que ha de fer és una activitat habitual. Estant a casa mai m’havia preocupat de les previsions meteorològiques. M’era igual i fins i tot m’avorria. Potser perquè llevat d’algun dia en què cau un xàfec, més o menys la temperatura és suau i no hi canvis exagerats. Aquí, en canvi, la cosa és diferent. D’un dia a l’altre pot haver-hi una variació de quinze graus perfectament. Un dia estàs a -2 i l’endemà a -20.

Tot i que el temps s’està estabilitzant darrerament i gairebé cada dia rondem els zero graus, no és estrany que passin coses com les d’avui, en què et treus les lleganyes mirant per la finestra i et trobes tres pams de neu. “Collons! Tots contents perquè la neu s’esvaïa, i sant tornem-hi”, és el primer que he pensat.

Els estrangers (ingenus de nosaltres) crèiem que la transició a la primavera s’havia iniciat i era irreversible. Estàvem més equivocats que els defensors de l'energia nuclear. Hi ha més hores de Sol, els núvols han deixat d’assetjar el cel i no fot el fred que ens condemnava a sortir amb cinquanta quilos de roba. Però la neu, la maleïda neu, aquella que ens va il·lusionar quan va arribar i que ens ha donat bons moments, es perpetua en el paisatge de Tampere i comença a cansar.

Amb tot, el procés torna a començar. Les maleïdes plaques de gel tornaran els pròxims dies, quan s’hagin fos veurem un altre cop la grava que ens “protegeix” de perilloses relliscades (per cert, ja n’he patit una de dolorosa) i amb una mica de sort la neu marxarà. El problema és que és impossible preveure quants cops és repetirà el procés. Potser és la última gran nevada o potser en cauen unes quantes més. Ves a saber. 

L’única certesa és que som a meitat de març, així que només queda esperar. Tant de bo tinguem una mica de sort, la neu marxi definitivament, el temps s’estabilitzi de veritat i puguem, definitivament, deixar de mirar les previsions.

Comentaris

Entrades populars