Definir un país

 

Quan vaig sortir de Catalunya el passat mes d’agost tenia força clar que ben poca gent fora d’Espanya ens coneixia i sabia més o menys el que es cou al nostre país. Després de tres mesos coneixent persones de tot arreu, puc dir que no m’equivoco. Gairebé tothom –amb alguna excepció- té una imatge borrosa de la realitat catalana o simplement la desconeix. Fa gràcia comprovar les reaccions de la gent quan els expliques la teva perspectiva de la realitat catalana.

Sorpresa, incredulitat, incomprensió -i també comprensió-, curiositat… Les reaccions són variades i la veritat és que també n’hi ha de força curioses. Per començar, i això no em va sorprendre gens, moltes persones no saben res de Catalunya, però els encanta Barcelona i el Barça. No és cap tòpic, és una realitat: Gaudí i el Barça són els nostres dos grans referents a nivell internacional. 

També fa gràcia comprovar com molta gent se sorprèn quan els expliques que parlem un altre idioma: tothom sap de l’existència del finès (sis milions de parlants), però el català, que té gairebé quatre milions més de persones amb capacitat de parlar-lo, és un idioma força desconegut a Europa. De fet, quan ho intentes explicar, moltes persones et diuen el mateix, al més pur estil Sergio Ramos: vols dir que no és un dialecte del castellà?

El més complicat d’explicar, però, són les ambicions sobiranistes d’una bona part de la societat catalana. La gent generalment s’espanta. No sé per quina raó, ho relacionen amb extremisme i, fins i tot, amb violència. Ben poques persones entenen el problema. No comprenen perquè un territori on es viu relativament bé dins de l’Estat espanyol busca la independència. La majoria et parla de diners, tot i que més d’un m’ha preguntat si no seria una ruïna econòmica per a Catalunya, i la veritat és que resulta complicat explicar que més enllà de tot això hi ha una cultura i una història pròpia: que el nostre país no ha estat sempre dins d’Espanya.