Un clàssic inoblidable

 

Ahir vaig viure el clàssic més estrany de la meva vida. Mai no n’havia presenciat un lluny de casa i em va tocar fer-ho a més de 3.500 quilòmetres de distància. Una experiència inoblidable, tant pel context com pel resultat final. He de reconèixer que en un principi vaig tenir por que el paisatge blanc que ja fa setmanes que em rodeja pogués ser premonitori. Pensava de veritat, com molta gent, que enguany el Madrid tenia alguna possibilitat. Demano perdó al Déu del futbol i a Guardiola. Si és que no són la mateixa cosa. Segurament se’m van congelar les idees.

Vaig quedar dues hores abans del partit amb la Roser, l’Aleix i la Judit, tres catalans culés més. Volíem parlar una miqueta de com havien anat les eleccions. Els resultats, però, van ser tan clars que més enllà de comentar la vergonya que sentíem pel grapat de vots aconseguits pels racistes de Plataforma per Catalunya no vam dir gaire res més. Hi havia expectació pel partit i, potser pels nervis, vam parlar de coses més agradables.

A poc a poc el bar es va anar omplint. Van arribar els companys de la residència de Lapinkaari i més Erasmus a l’expectativa. També hi havia molts aficionats finesos que, tot i que aquí el futbol no és ni de lluny l’esport rei, no es volien perdre el recital que estaven a punt de presenciar. Val a dir que n’hi havia dels dos equips, però abundaven molt més els blaugrana. Segurament encara recorden que el seu compatriota Jari Litmanen va vestir la samarreta del Barça. De fet, un finès força afectat per l’alcohol -res estrany- em va venir a preguntar: “Per què heu oblidat a Litmanen a Barcelona?”. La resposta era evident, però vaig enganyar-lo i li vaig dir que ningú no l’havia oblidat.

Després: el partit. Tots sabeu el desenllaç. I viure-ho aquí, sincerament, és una experiència inoblidable. No només pel resultat, que també. Els sarcasmes dels dies previs al clàssic van ser força intensos i, a sobre, amb aproximadament la mateixa quantitat de gent del Madrid que del Barça. Una cosa ben difícil a Catalunya. A més, per primera vegada no vaig veure’l envoltat només de culés. En resum: una passada.

Al final, amb el 5-0, no m’ha fet falta continuar els sarcasmes amb bromes cap als merengues. Els vaig veure força enfonsats i no m’he volgut passar. Això ja ho van fer ahir els meus estimats jugadors a còpia de gols. Per cert, l’aficionat al teatre José Mourinho hauria d’estar content. Al Camp Nou va viure la representació d’una obra mestra, equiparable a les de l’universal William Shakespeare o el nostrat Àngel Guimerà.