Un sistema a imitar

Una classe a la Universitat de Tampere | Foto YLE

Mentre a Catalunya i a Espanya gairebé 30 de cada 100 estudiants compleixen setze anys sense cap títol, a Finlàndia aquesta xifra no arriba a l’1 per cent. La quantitat, però, és un indicatiu de vegades difús. Toca parlar de qualitat. I si ens comparem a Finlàndia sortim perdent un altre cop. De golejada. Com vaig explicar en el post sobre la tradició lectora de premsa, si es fa un cop d’ull als rànquings de l’informe PISA hi ha motius per sentir enveja: els finesos primers en habilitat lectora, matemàtiques i ciències. Els espanyols, en canvi, a un altre ritme: divuitens, vint-i-tresens i vint-i-tresens.  

El fet que el professor disposi del mateix prestigi social que un metge en aquest país fredíssim (avui, a menys 10 graus) ho diu gairebé tot. De fet, per exercir aquesta tasca toca estudiar cinc anys, hi ha una gran especialització i la nota de tall per accedir a magisteri és altíssima. Però no és qüestió només de mestres. El sistema educatiu, que duu 40 anys sense massa canvis, té peculiaritats que el fan més competitiu: en l’escola primària l’ensenyament és intuïtiu, no és pressiona massa l’alumne i les classes són força pràctiques. A més, l’estat paga el material i portar un nen a l’escola és completament gratuït.

D’altra banda, tot i que malauradament l’Estat està liberalitzant una mica el sector, a Finlàndia l’escola privada gairebé no existeix. El nombre de centres privats en l'educació primària no arriba a l’u per cent i les universitats són de titularitat pública. No és paga matrícula i, a més, el govern facilita un grapat d’ajudes econòmiques als estudiants, que tenen fins i tot una espècie de salari. Més raons per sentir enveja. Amb tot, no és d’estranyar que aquest bocí de territori allunyat de casa meva sigui un dels països més competitius del món. No hi ha res com una població ben formada per continuar encapçalant rànquings.

Això sí, hi ha crisi i la reconeguda societat del benestar nòrdica està en perill. La gent ho remarca, però no ens oblidem d’una cosa: no hi ha cap lloc al món que estigui al marge d’aquest mal moment. Els sistemes de tots els països, també i potser encara més els que han aplicat polítiques neoliberals, corren perill. Amb tot, sembla força clar que els estats que disposen de gent ben preparada tenen més garanties de tirar endavant que aquells on el 30 per cent de la població abandona els estudis abans d’aconseguir cap títol. Que no ens venguin que els països nòrdics estan més que fumuts, perquè tot i que no és mentida, ho estem tots. La diferència és que els uns tenen capital humà per redreçar-ho i als altres, com dirien els Manel, ens costarà Déu i ajuda. 

Per cert, me n’he donat compte que en aquests primers posts pinto Finlàndia com si fos la panacea. Aquest país té també força problemes socials. Temps al temps, ja els aniré explicant.  

Aquest reportatge del programa Los Reporteros (Canal Sur) dóna força més detalls de tot el que he explicat. Si us interessa el tema és recomenable mirar-lo.